Causes

Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya

A la fi del segle XIX, Europa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot, polític; Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com l'Àsia meridional. La Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu. Els EUA i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a reclamar-ne algunes a partir de 1870, i va aconseguir petits establiments colonials a la Xina (Tsingtao), a les illes del Pacífic i, sobretot, a l'Àfrica.

Les crisis marroquines

La conferència de Berlín  (1885) havia definit uns acords entre els imperis colonials per al control dels territoris, però al segle XX es van incorporar nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El Marroc, encara per repartir, va ser el nou escenari. El 1905 Alemanya va oferir suport al soldà del Marroc per a fer front a les pressions franceses, que pretenien fer un protectorat. Al cap de poc (1911) va haver-hi un nou conflicte, quan Alemanya va enviar vaixells de guerra al Marroc per a protegir els seus súbdits d'una insurrecció ocorreguda al sud. Gran Bretanya es va posar al costat de França incondicionalment.

Alsàcia i Lorena

Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra francoprussiana de 1870 contra Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferry, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França. De totes maneres, la recuperació de l'Alsàcia i la Lorena fou més una conseqüència de la guerra que no una idea plantejada seriosament pel govern i per l'estat major francès abans del conflicte.

Els Balcans

Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Otomà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat entre les grans potències. L'imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, abans de la guerra, més que Constantinoble i un petit territori al seu voltant. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns.

Desenvolupament

La guerra de moviments (1914): L’estratègia inicial de la guerra va ser el desplegament d’exèrcits efectuant maniobres envoltants sobre l’enemic i obrint alhora diferents fronts continus. Els alemanys van desenvolupar el Pla Schlieffen que preveia un atac ràpid a França entrant per Luxemburg i Bèlgica. L’objectiu alemany era evitar un conflicte en dos fronts, amb França a l’est i amb Rússia a l’oest. Aquest atac llampec a França implicava violar la neutralitat inicial de Bèlgica.

Al front occidental la principal batalla d’aquest període es va lliurar a Verdum (setembre de 1916). Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front francès, però Verdum va esdevenir el mite de la resistència. Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes. L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, però després de la resistència ferotge dels francesos a l’infern de Verdum els alemanys es van veure obligats a aturar la inútil ofensiva. A partir del 1915 es va obrir un front sobre Itàlia on van enfrontar-se durant dos anys austrohongaresos i italians lliurant batalles que finalitzarien el 1917 amb la desfeta italiana de Caporetto.

Al front oriental l’exèrcit rus va iniciar una ofensiva sobre Prússia Oriental. Aquest front per la seva extensió i feblesa era l’únic que permetia grans operacions mòbils. L’exèrcit alemany sota el comandament de Hindemburg va derrotar els russos però, al sud, els austríacs no van poder contenir l’avanç rus que va ocupar la Galitzia. El 1915 una nova ofensiva austro-alemanya reconqueria els territoris perduts i ocupava Polònia i Lituània. L’exèrcit rus, com a conseqüència d’aquesta desfeta, havia sofert innombrables pèrdues humanes i materials. Es calcula que va haver-hi més d’un milió i mig de baixes, però els russos no van demanar la pau.

La crisi bèl·lica del 1917: Davant la llarga durada i inutilitat de la guerra, tot i els esforços que ambdós contendents havien realitzat, l’any 1917 un sentiment de desengany va recórrer Europa. Els moviments pacifistes van assolir un gran ressò i es va crear un estat d’opinió favorable a la finalització del conflicte amb les proclamacions del president americà Wilson i el papa. Aquest va ser l’any més dur de la guerra però dos fets van fer que es donés un canvi en el curs de la guerra; l’esclat de la Revolució Russa i l’entrada dels Estats Units en la guerra.

Conseqüències

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors, com Eric Hobsbawm, consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. S'anomena "segle XX breu" a una idea del segle caracteritzada per l'ordre polític iniciat amb aquest conflicte i que conclou amb el final de la Guerra Freda.

Amb el desmembrament total del sistema diplomàtic conegut popularment com a "concert europeu" i les diferents aliances orquestrades durant el segle XIX per estadistes com Metternich o després Otto von Bismarck, les negociacions de pau es van haver de tornar a anivellar construint l'anomenada Societat de Nacions.

Hi van haver moltes conseqüències polítiques:

Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.

Canvi de sistema polític a Alemanya: l'imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar, i Guillem II de Prússia s'exilia als Països Baixos.

Redistribució important de les fronteres:

Es van desmembrar els imperis Austrohongarès i Turc.

Van tenir pèrdues territorials: Imperi Alemany, Imperi Rus i Bulgària.

Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Regne d'Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens), Japó, i els Estats Units.
Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituania, Letònia, Estònia, Finlàndia i Iugoslàvia.